Esfondrament d'un habitatge a Mataró

Us poso la noticia de l’esfondrament d’una segona casa en un carrer de Mataró motivat per unes obres en un solar adjacent. Aquestes obres ja van provocar l’esfondrament d’una primera finca, la qual cosa indica que les coses no s’estaven fent bé.
Ara tothom es tira les culpes uns als altres, propietaris, constructors, promotors, tècnics municipals i ajuntament. Però la realitat és que unes persones que no tenien cap culpa, han acabat sense vivenda. I això és el que realment es emprenyador.

DISCULPEU, PERÒ ELS ENLLAÇOS JA NO ESTAN OPERATIUS

Arran del boom immobiliari, a Mataró, com a tot arreu, s’han fet un munt d’obres que afectaven a finques de construcció antiga on sols hi havia un habitatge unifamiliar, per enderrocar-les i fer-ne 3 o 4 habitatges més petits. Quan dic petits vull dir petits de veritat. Allò que en diríem pisets.
Cadascú es lliure de voler-se enriquir com vulgui o com pugui. Ara bé això no dona dret als promotors i constructors a alterar la vida de les finques veïnes fins al punt de provocar-hi esquerdes a les façanes, a les parets interiors i un munt de maldecaps per aconseguir que els hi apedacin l’esquerda i el hi pintin el que han malmès. Si a això hi afegim la prepotència amb la que actuen els operaris, treballadors i encarregats d’aquestes obres, no ens ha d’estranyar que molta gent estigui contenta de que ara els hi toqui estar sense feina i patint la crisi.
Els ajuntament normalment han mirat cap a l’altra banda i han posat la mà per cobrar les llicències i els permisos pertinents, però no els hi ha preocupat mai els problemes que poden sorgir quan es treballa amb finques antigues de parets de sorra i gairebé sense fonaments. Construccions de fa un centenar d’anys, que tenim a molts carrers de Mataró, amb cases que s’aguanten unes amb les altres. On si una peça es treu passen aquestes coses. I aquí els tècnics municipals no acostumen a fer ni dir res fins que passa el que passa. Els constructors continuen actuant amb la seva prepotència, i si han de fer una esquerda, la fan. Total si el propietari de la finca del costat no diu res o és una persona gran, amb una mica de sort no hauran de fer res i s'estalviaran els diners de l’assegurança.
Les imatges de l’esfondrament en directe també tenen la seva història. Segons sembla ser, la cosa ja pintava malament uns dies abans, per això s'observa la presència de bombers ja abans de que l'habitatge caigui. Als tècnics de la televisió locals se’ls va avisar de que el perill de caiguda era imminent i per aquest motiu van enviar a una persona a filmar que va arribar just a temps. Als propietaris se’ls hi va dir a última hora que traguessin les seves pertinences però ells no hi van ser a temps.
En fi, un conjunt de despropòsits que ara els diferents elements implicats començaran a tirar pilotes fores a veure qui paga. I la resta de veïns, amb la por al cos ja que algú ja opina que això pot convertir-se en un efecte dominó. 
Si voleu més informació sobre aquest fet us adjunto alguns enllaços a noticies relacionades.

CapGros_1

CapGros_2

CapGros_3

Cap_Gros4

La_Malla

Punt_Diari

Jordi Romagosa i Nebot

Avui dia de Vaga General

Avui és el dia de la Vaga General. Vaga que jo no faré, senzillament perquè no puc. Per fer vaga s'ha de tenir un lloc de feina i jo ara no el tinc.
Us adjunto una carta escrita per una mestra d'una escola concertada. Jo únicament he estat uns tres anys en centres concertats, però conec força bé el tema ja que la meva dona hi treballa des de sempre. Des de sempre que ha tingut feina, es clar.
Llegiu-la, val la pena. Potser algú no hi estarà d'acord (com tot en aquesta vida), però és important veure que hi ha més punts de vista.

CARTA  OBERTA  A  LA  SRA  CONSELLERA  D’ENSENYAMENT  IRENE  RIGAU
 
Distingida Sra,

Aviat farà 35 anys que exerceixo com a docent a l’escola concertada. Actualment sóc professora d’ESO, però he passat  per totes les etapes educatives i fins i tot per la direcció del centre; i dic del centre, perquè tota la meva vida laboral s’ha desenvolupat a la mateixa escola, una escola petita en un barri de gent treballadora. Res de grans nivells socioeconòmics on, segons es diu massa sovint, estan situades les escoles concertades. Res de grans instal•lacions, que també sembla que hauríem de tenir pel fet de ser concertada. Amb alumnes immigrats: paquistanesos, xinesos, sud-americans, georgians... alguns d’ells, acabats de baixar de l’avió i amb alumnes amb NEE. Nosaltres no triem l’alumnat del centre, acceptem de bon grat totes les famílies que ens demostren la seva confiança a l’hora d’ajudar-les a educar els seus fills. És això el que fan els centres públics, oi? Dons ja veu, els centres concertats, també.
Tots els docents que treballem en aquest tipus de centres hi ha una cosa molt important per a l’Administració, i també fins i tot per als mestres i professors dels públics, que no tenim: NO hem passat l’examen de les oposicions! Això és ben cert, ara bé, li ben asseguro que n’hem passat molts d’altres i que la nostra feina diària ens acredita com a bons professional, tant com poden ser-ho els millors  docents de l’escola pública. Li posaré un petit exemple: cada curs, quan arriba el període de preinscripció, nosaltres passem “ la prova de la matrícula”, perquè, és clar com que no som funcionaris, no tenim el lloc de feina assegurat i si l’escola tanca per manca d’alumnat, nosaltres  ens quedem sense feina. Una altra prova diària que hem de superar és la de les hores de classe. Jo en faig 25 perquè l’escola és d’una sola línia. Els docents de la pública en fan 18. La diferència és força significativa, oi? Una altra diferència, per no haver fet oposicions és la del sou:  no cobrem les hores de tutoria, tot i que sí que les fem. Aquest any, després d’un llar període de degoteig hem arribat a cobrar els estadis (sexennis a la pública) sencers. Ara bé, quan se’ns va concedir el gran privilegi de començar a comptar-los, els treballadors de la concertada vam haver de dividir per 9, no per 6, de tal manera que, en el meu cas, si m’haguessin tractat com a funcionària, en aquest moment tindria 5 estadis, però només en tinc 4.
Ja veu, Sra Consellera, l’única cosa que compartíem, fins ara, amb els funcionaris era la feina d’Educar nois i noies en unes condicions cada vegada més difícils. Ara bé, això ha canviat. Ara sí que compartim més coses! Ara compartim les misèries! Perquè a l’hora de retallar hem estat tractat iguals. Quin privilegi, aquesta vegada han passat pel alt el fet de no tenir les oposicions! Ens ho han retallat TOT. Tant és així que justament ahir  ens van informar que, a partir d’ara, ja no pagaran els premis de fidelitat, aquelles quantitats que podíem cobrar els professors a partir dels 55 anys i amb un mínim de 15 anys treballats. Tampoc ens podem posar malalts perquè a partir del 3r mes ja no ens pagaran el 100% del sou i  els que havien de cobrar el primer estadi perquè ja feia 6 anys que treballaven, hauran d’esperar-ne 3 més.
Sap què penso? Penso que no hi ha dret, que se’ns tracta sense respecte, que no es valora la nostra feina i que no sé de què parlen quan esmenten el nostre sistema educatiu. Perquè, qui ha de tirar aquest sistema educatiu endavant? Què passaria si les escoles concertades tanquessin i les infraestructures de la pública s’haguessin de fer càrrec de tot l’alumnat que nosaltres escolaritzem? Fins quan nosaltres hem d’estar compensant els pressupostos del País? Cap a on va aquest País?
M’agradaria, no sap com m’agradaria que em contestés i estaria encantada que algun dia passés per la meva escola i veiés la realitat del dia a dia de persones que intenten fer la seva feina el millor que poden perquè se l’estimen i se senten maltractades, molt maltractades pels estaments que els haurien de donar suport.
Gràcies i fins sempre,
Carme Garriga

Per acabar un sumriure en forma de presentació Vaga

 

Jordi Romagosa i Nebot

El canvi d’horari. Solució a la crisi ?

Avui, dissabte 24, és aquell dia en que ens diuen que toca avançar una hora el rellotge. Ens diuen que a les dues de la matinada, cal avançar-los fins les tres i que dormirem una hora menys. Jo dormiré les mateixes. La única cosa serà que em llevaré més tard. No m’imagino una sala de ball on tothom s’aturi a les dues per fer el canvi.

No entraré en la discussió de si és millor canviar l’hora de tots els rellotges abans d’anar a dormir, o si és millor fer-ho l’endemà al matí, o si és millor fer-ho quan ja no tens cap més remei i portes un parell de dies fent tard a tots els teus compromisos.

Diuen que amb aquest canvi s’estalvia energia. Ho dubto. Com a mínim la gent que es lleva d’hora per anar a la feina ha d’encendre els mateixos llums amb l’hora antiga o amb la nova. He dit els que es lleven d’hora. Els que es lleven tard tant els hi fa.

Però el que realment sempre m’ha fet gràcia, són els càlculs que es fan d’aquest estalvi. Diuen que això significarà, únicament per Catalunya, un estalvi de 31 milions d’euros (Catalunya Informació dixit). És a dir 31.000.000 € amb tots els zeros, o sigui 5.157.966.000 de pessetes de les de fa uns quants anys. I únicament avançant una hora el rellotge !

El que no diuen mai és si l’estalvi es comptabilitza durant tot el període de l’horari d’estiu i a qui afecta realment. O qui en surt més beneficiat.

Si l’avancéssim dues hores, l’estalvi seria el doble ? Seria la solució a la crisi ?

Vaja amb tants milions d’euros, sols a Catalunya, es poden tapar molts forats, no ?

Potser seria més lògic posar els rellotges a l’horari solar, anar a treballar a les cinc del matí i anar a dormir a les deu del vespre, enlloc de la una de la matinada.

Això sí que seria estalvi d’enllumenat públic i privat i d’energia.

Únicament caldria canviar el prime-time de franja horària i tot solucionat.

Interessaria això a les empreses distribuïdores ? No ho crec. Si estalviem, ells cobren menys.

Per tant, continuarem marejant els rellotges i, com sempre, no ens en recordarem on són les instruccions per canviar l’hora del rellotge del forn i del cotxe. 

Jordi Romagosa i Nebot

Armats de Mataró

Des de més de 25 anys que formo part dels Armats de Mataró. Aquesta entitat representa als soldats romans dins de les processons de Setmana Santa. La presència d’aquest soldats està datada des de 1705, any en que es conserven unes anotacions sobre unes despeses pel seu vestuari. Per tant segurament ja existien abans, però no en tenim la constància escrita.
Ara fa tres temporades que tinc l’honor de portar el comandament de tot el grup. Sóc el que nosaltres en diem el Capità Manaia.

Podeu veure més informació sobre l'entitat al blog dels Armats de Mataró

Jordi Romagosa i Nebot

Una activitat sobre fotografia

Una de les meves aficions és la fotografia. Des de que era petit sempre m’agradava, primer sortir-hi i desprès fer-les.
L’afició ja em ve de part del meu avi patern, que era un gran excursionista i que havia fet fotografies de molt mèrit durant les seves llargues caminades per les serralades del nostre país.

En un curs que vaig fer l’any passat mitjançant la UOC vam haver de crear una presentació de fotografies originals i retocades. Jo vaig fer servir una sèrie de fotografies que tenia del llac d’Engolasters a Andorra. A veure que us semblen.

Jordi Romagosa i Nebot

Presentació

Aquest blog neix com una activitat formativa dins d’un curs que estic fent mitjançant el SOC amb la UOC, ja que actualment formo part de l’enorme col·lectiu que ens trobem sense feina.
Potser ha estat l’empenta necessària per a donar el pas d’obrir un blog de caire més personal, però també enfocat a donar-me a conèixer com a professional, comentant la meva experiència i les meves aficions.
No és la primera vegada que enceto un blog. A la columna de l’esquerra podeu veure l’enllaç a un blog que administro des del setembre del 2011 de l’entitat a la qual pertanyo des de fa més de 25 anys, els Armats de Mataró, que ja comentarem.
Únicament definir-me com una persona amb una certa timidesa, que li agrada la fotografia, el vídeo, que és actor amateur, armat, cantaire, a qui li agrada la natura i fer les coses ben fetes, malgrat que això no agradi als altres.

Jordi Romagosa i Nebot