11 de setembre de 2013

Malgrat la tempesta que va caure la matinada i l’inici del dia amb un cel gris sota una pluja molt fina, com a mínim a Mataró, la diada de l’11 de setembre s’ha fet notar com no havia passat en anys anteriors.

Personalment també he tingut un dia mogut. Al matí i juntament amb els companys de la Junta dels Armats, hem participar a l’ofrena floral al monòlit de Rafel Casanova. Era la primera vegada que hi assistia i, francament, deixant de banda el simbolisme de retre un homenatge als defensors de la ciutat de Barcelona i tot això, m’he trobat amb un acte llarg i pesat. No pel temps que feia, que amb la calor encara deu ser pitjor, sinó per la seva pròpia estructura.

Si es tracta de fer una ofrena floral sobren tots els parlaments i discursos que algunes entitats, sindicats i partits polítics van fer. Alguns semblava que es justifiquessin pel fet de ser en aquell acte. Altres semblava que estiguéssim en campanya electoral. No, no, no és això companys. És una ofrena floral i punt. 

Ofrena floral

L’acte ha començat amb la interpretació de dues peces corals a càrrec del Cor Madrigalista i a continuació la ofrena institucional per part dels representants i regidors dels partits polítics que hi eren presents. El cant dels Segadors ha posat el final a la part institucional. Tot seguit ha començat l’ofrena per part de les diferents entitats culturals, esportives i associatives de la ciutat entre elles els Armats. Finalment ha estat el torn de les organitzacions sindicals i dels partits polítics de la ciutat que han posat punt i final a l’acte.

La nostra representació s’ha mantingut present durant tot l’acte per respecte a totes les persones i entitats presents, però moltes persones i representants institucionals han anat desapareixent conforme s’anava desenvolupant l’acte. Doncs, fora parlaments i l’acte serà més curt. Tant senzill com això. A veure com anirà l’any vinent.  

A la tarda i mentre a la carretera nacional s’anava concentrant la gent per a dur a terme la Via Catalana, la junta dels Armats hem preparat la nostra participació dins els Tallers de Cultura Popular que havien de començar un cop acabats els actes de la via, a les sis de la tarda, a la zona del Callao.

Via Catalana

Un cop tot a punt s’ha pogut veure la magnífica estampa de la munió de gent aplegada a la N-II, on en alguns fragment hi havia fins a tres fileres de gent. També m’hi he afegit. Potser hi havia quatre gats, però el que era gent n’hi havia per donar i vendre. Tot un exercici de miopia per part dels responsables del govern central afirmar que els organitzadors han inflat les dades de participació. I es queden tant amples dient-t’ho. Diuen que la gran majoria dels catalans es va quedar a casa. Home és lògic, no quedaria massa correcte que Puigcerdà, per exemple, s’hagués quedat buida de gent. Diuen que els que es van quedar a casa no són independentistes. Home, doncs preguntem-los-ho. Fem el referèndum i sortirem de dubtes. Doncs no, tampoc.

Mira que som estranys de voler separar-nos. Si amb una amabilitat insospitada uns quants intel·lectuals, alguns amb mocador i llençant bombes fètides, els hi ha anat a explicar a uns quants senyors que estaven reunits en privat les bondats de la pàtria indivisible. Amb arguments com aquests volen que ens quedem. Ja fa pudor això, ja.

Un esdeveniment per prendre’n nota i que passarà a la història malgrat tot. 

Finalitzat, doncs, aquest acte, ha començat la visita als tallers per part de molta de la gent que acabava de fer la via. Nosaltres, com ja vam fer l’any passat al darrera de l’ajuntament, hem presentat un estand amb dues activitats diferenciades. Per una banda la possibilitat de que els més menuts es vestissin de soldats romans amb el casc, la cuirassa, el maniguet, l’escut i la llança. Lògicament les equipacions de la nostra optíada juvenil. Per altra banda el taller de dibuix on podien pintar diferents dibuixos relacionats.

Val a dir que hem tingut una afluència molt bona de gent. El fet de fer-ho com a activitat de la diada i amb connexió amb els actes de la via ha estat un encert. Han estat molts els nens i nenes que s’han volgut vestir. Curiosament moltes més nenes que nens. A veure si s’engresca la gent i se’ns apunta, que de la mateixa manera que ha fet falta molta gent per fer la cadena, les entitats culturals també necessiten gent. Que el que fem forma part de la cultura del nostre país i defensar una independència implica defensar totes les manifestacions culturals que són ben nostres. En cas contrari, anem malament.