dimarts, 22 de maig de 2012

Una classe de 60

Sempre que puc, m’agrada escoltar alguna tertúlia d’aquestes que fan per la radio. Molts cops únicament l’escolto sols una estona, tot depèn del que estigui fent. Alguns cops tracten temes força interessants i deixen anar comentaris i suggeriments que si es posessin en pràctica, tot aniria molt millor. Però molts cops es queden en allò que es podria dir ‘políticament correcte’ i deixen anar sentències per a quedar bé i prou.
Bé, no se’ls hi pot retreure, segons el que diguessin potser no els hi renovarien el contracte. Normalment se suposa que són persones representatives de la societat o ho haurien de ser si més no. Potser a la llarga no és així i sols hi acudeixen polítics, exministres,  economistes, filòsofs, periodistes, historiadors, escriptors ... o sigui una representació una mica així del conjunt de la societat, però que hi farem.
Val a dir que molts dels que escolto admeto que tenen una preparació enorme, però d’altres no sé ben bé que hi fan.
Malgrat tot m’agrada sentir les seves idees i comentaris, però ahir dilluns vaig sentir-ne un que es queixava de l’augment del ratio dels alumnes a les escoles, com a un dels arguments per apaivagar la crisi, criticant el fet de que augmentar un o dos alumnes per classe era un desastre a nivell acadèmic i formatiu.
Jo recordo que durant la meva etapa d’ensenyament obligatori, la majoria de cursos érem 40 per classe, un número ara impensable. Però tampoc ens va anar tant malament a la majoria.
Però si ho comento és per recordar la meva etapa com a docent, on al primer curs que vaig impartir el vaig fer a una classe de 60 persones. Sí, sí, seixanta ! I això que era la meva primera feina i era professor novell.
Jo acabava de finalitzar el meu servei militar, allò que ara els joves s’estalvien. L’escola on havia estat alumne em va proposar a començaments de setembre la possibilitat d’entrar com a professor a BUP i COU si hi estava interessat. Jo vaig dir que sí i a preparar-ho tot a corre cuita. Sort que l’equip de professors que hi havia aleshores, on gairebé tots em coneixien de la meva etapa d’alumne i alguns havien estat professors meus, em van ajudar molt en la meva tasca. Però recordo el dia en que el director del batxillerat em va dir que per qüestions d’horaris i d’espais, els dos grups de Matemàtiques de Ciències s’havien d’ajuntar en un únic grup per a fer l’assignatura. La cara que vaig fer deuria ser un poema. Seixanta eren i són molts i més a nivell de l’antic COU, l’actual segon de batxillerat, on si més no la majoria vol treballar per aprovar el curs amb la millor nota possible de cara a la selectivitat i a les notes de tall, però això no priva de que, en un grup tan nombrós, la facilitat per distreure’s és molt més gran.
Així i tot la feina es va fer el millor que es va poder i el grup d’alumnes, dels quals en guardo un bon record, també hi van posar de la seva part.
Què vull dir amb aquesta experiència personal, doncs que potser no comparteixo l’alarma que provoca en alguns mestres el fet de passar de 24 a 26 alumnes, posem per cas. Més alarmant seria el fet de passar de treballar amb dos grups de 30 a un de 60, d’acord, però si jo ho vaig fer sense experiència docent, potser la qüestió és proposar-s’ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada